Garganté, de les okupes a l’Ajuntament (en bus)

Divendres 6 de maig, les sis tocades, resten pocs cotxes oficials de l’ajuntament al carrer, la majoria jeuen a l’aparcament. Els conductors i els regidors que els empren ja han començat el cap de setmana. Mentrestant, a la parada de busos de Gal·la Placídia, a Travessera de Gràcia, arriba el Bus del barri número 114. Aquest autobús és conduït per en Josep Garganté, regidor de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona. Quan la majoria de regidors són transportats per assalariats en cotxes oficials, en Garganté condueix un transport públic per a dur als ciutadans.

Aquesta tarda sona hardcore tu-tupà de la vella escola a la cabina del conductor. Hi pujo per entrevistar el personatge més polèmic de la política catalana.

Sense deixar Travessera de Gràcia, passem per –l’encara obert– Banc Expropiat quan em comenta que aviat arribarem al barri de can Baró on s’inaugura un ascensor. La inauguració comptarà amb la presència de la regidora de Barcelona en Comú, Mercedes Vidal. La senyora Vidal a part de ser regidora per BeC és la presidenta de TMB, i per tant, dels busos. Així doncs és rival per partida doble: política i laboralment. Em somriu i em diu «Ai com ens trobem la Mercedes Vidal, veuràs com ens saludem». En Josep, a més de ser regidor a l’ajuntament és sindicalista, i té tan poca por a omplir-se la boca com a no complir amb l’establert. Ha estat així com a sindicalista i ho és ara a l’Ajuntament. Des del seu amagatall a la vista de tothom, l’autobús, vigila i controla el que succeeix a la ciutat.

Quan arribem a la plaça, afluixa la marxa i em senyala a tot arreu. M’explica historietes dels veïns i personalitats que hi pul·lulen. «Veus aquest? Era d’un col·lectiu de treballadors del metro, Metros Precarios, ara és d’En Comú i somriu i afirma que no hi ha precarietat al metro». El mira i gesticula amb aquest codi secret que tenen els conductors. L’ex conductor del metro sembla posar èmfasis en voler demostrar que no veu en Garganté. Costa de creure que un home amb tants anys de servei no tingui el gest incorporat de mirar dins la cabina per reconèixer un dels seus, un dels que mouen Barcelona

En realitat en Josep no es considera ni polític ni sindicalista «dues paraules tergiversades». Es considera «treballador conscient de la seva classe que actua en defensa dels nostres interessos col·lectius». Prefereix «activista o militant».

Llueix tatuatges ben visibles i fa una colla d’anys formava part d’un grup de “hardcore socialista” anomenat Manifesto. Raó per la qual el BCBlog en publica aquesta entrevista.

Banc-ExpropiatPassant per davant la banderola en suport al Banc Expropiat amb l’espai al fons encara obert. (Fotografia d’en Lluís Huedo)

Sxe i hardcore days

Tinc present aquells tipus de grups que tan sols feien entrevistes si era per parlar de política. La vella guàrdia del hardcore i el punk. Tal com va demostrar a l’anterior entrevista a l’Absolutzine, en Garganté és un d’ells. Amb aquesta idea i la seva trajectòria al cap sabia que em podia estalviar preguntes del tipus per què SxE? Per què hardcore socialista? I altres memeces. Durant les gairebé dues hores de viatge en autobús, el que podia haver-se convertit en una sosa i superficial entrevista va acabar essent un diàleg més o menys fluid (*). Sobretot off the record, amb suposicions, càbales i proves poc demostrables sobre polítics en concret i polítiques en general.

El caire polític li ve de lluny. L’Adolescència l’agafà amb el seu germà gran fent-li del que ara s’anomena “selector”. Li ensenyà «bandes de punk catalanes i basques amb forta càrrega política, al mateix temps que a l’institut es realitzaven protestes de caràcter educatiu per un ensenyament públic, universal i de qualitat.». Afirma arribar «alhora» a la consciència política i musical.

La darrera banda que va fundar es diu Manifesto, i amb ella va editar una demo (1995) l’EP El Arte de la Insurrección (1996), el disc De la Resistencia a la Revolución (1997), el compartit amb dues llegendes, els ganxons Hopeful i els madrilenys A Room With a View (1998) i el darrer disc, Un mundo que ganar, unas cadenas que perder (1999), l’únic que no van editar per AHC sinó a Propaganda pel fet.

Van muntar el grup per «passar una bona estona i transmetre unes idees que podríem definir de comunistes». Ho van fer dins l’escena hardcore que era tan «petita i autogestionada» que feia que «tothom es conegués i que els concerts en centres socials okupats, els fanzines fets a mà, les bandes de tot tipus musical i tota la resta, es fes amb tota la voluntat possible, sense esperar res a canvi i generant dinàmiques d’empoderament col·lectiu.»

A finals dels 90 formar part d’un espai polititzat contra el capitalisme no era sexy. Era estrany i vist amb ulls de progres semblaven vàndals, o enfants terribles. Va ser el final d’un moment quan encara no havia entrat l’euro, la pesseta fluïa des dels guiris cap a nosaltres, la bombolla immobiliària començava a hissar-se i tothom tenia diners per comprar el què volgués quan ho volgués. Anar a contracorrent era molt sacrificat. Ningú ho feia per necessitat. Qui volia trobava feina, casa, hipoteca, cotxe, gos i segona residència. «Nosaltres ens creiem el Non profit i el Do it yourself. Era una crítica a la lògica mercantilista capitalista. Segurament, no ho teníem del tot teoritzat, però mostrava un instint cap a un sistema que ho converteix tot en un producte i, sens dubte, això era quelcom que no compartíem en absolut.».

A la Casa Gran

Vint anys després, en Garganté és a l’Ajuntament. Un gran salt si recordem que bàsicament tocava a cases okupes. Ara és part del sistema. «Al sistema, més que formar-ne part, hi estem atrapats i atrapades des que hi naixem. El capitalisme no només conforma l’economia, la política i, per exemple, la cultura en base els seus interessos inherents que el fan “funcionar”, és que ens condiciona la vida des del naixement fins a la mort.».

«La vida a l’Ajuntament no m’ha sorprès més del que podia esperar, encara que sí que és cert que ha confirmat la pitjor la visió que tenia dels polítics professionals. Podem dir que el pitjor de l’ésser humà està allà dins: la hipocresia, el cinisme, l’aparença, la falsedat, etc.»

«Per a nosaltres, estar allà dins és un exercici més de militància dins de l’esquerra independentista. Nosaltres no ens presentem a unes primàries, són les diferents assemblees que proposen noms i les persones decideixen si volen anar o no a una llista, ens marquem uns topalls salarials i una permanència limitada a les institucions. Anem a l’Ajuntament a capgirar-lo dins de les nostres possibilitats.»

«Els canvis reals s’aconsegueixen al carrer i no a les institucions. De fet, aquestes normalment o són un fre o un impediment per aconseguir millores per a les classes populars.»

El-punt-avuiSamarreta A.C.A.B., Ada Colau Alcaldessa de Barcelona. (Fotografia d’El Punt Avui)

«En realitat la institució està muntada perquè les coses no canviïn, perquè continuïn com han sigut sempre. Per tant, la lliçó més important allà dins és que les coses només canvien si… –I això s’ha d’assumir? Li pregunto mentre el passatge puja i baixa- No, no. Això s’ha de denunciar. S’ha de denunciar i sabotejar. Allà dins nosaltres ho fem obertament. Quan parlem de desobediència diem: sí, però no només en el camp de la independència».

No tenim una taula pel mig, no ens veiem les cares al parlar. En Garganté està conduint el seu autobús i jo estic subjectant amb una mà la càmera de fotos i amb l’altra la gravadora mentre surfejo amb els peus per no fotre’m de lloros. Mira endavant i s’abstreu en discursos polítics dits una i mil vegades amb la convicció de mil i una discussions. Enllaça temes, salta de personatges i no es talla. Arrambla amb tot el que considera. No li fa por fer-se més enemics o posar-se del costat dels perdedors si això és el que li mana la consciència. D’ell diuen que “es creu tot el que diu i és conseqüent”.

Li proposo la dualitat entre la congruència personal i seguir les decisions de la CUP, en cas que un dia no siguin les mateixes. No vacil·la: «Com a militant comunista accepto les decisions que es prenen en les diferents assemblees i en el si del moviment. Òbviament si la política que defensés aquest moviment no coincidís amb les meves posicions polítiques no tindria problema en sortir-ne.».

Quan passàvem per Travessera de Gràcia he mirat amunt i he vist la Plaça del Sol. Allà és on va fer la «broma amb els hipsters» jugant-se la barba si sortia escollit. Des que se la va tallar li creix com un rellotge. Els centímetres que marca denoten un any. I encara no se n’ha penedit. «Allò de dir “quina merda fem allà dins” i “això és una pèrdua de temps” i “valdria més plegar”? Això ho hem pensat tots. Els tres que estem allà dins. Forces vegades. Després penses que sí que serveix per saber com funciona la maquinària institucional que va en contra dels interessos populars, i que per tant, si la coneixes saps quan poden estar dient mentides i saps que les estan dient. Si la coneixes, la pots utilitzar per girar-la en contra seva. Si coneixes certs temes que potser no se socialitzarien, se socialitzen més, perquè les vius per ser un càrrec electe. Però vaja, també faig la broma de dir que no sé qui representarà la llista d’aquí a tres anys. Perquè igual la penya diu “no gràcies no em fiquis en aquest marrón”»

Ser conseqüent fins a l’última conseqüència

És dur i tallant. Ho hem vist recentment amb el Gargangate , que és com han titulat els mitjans generalistes el conflicte polític derivat de la trifulga al CAP Perecamps amb el venedor ambulant i la Guàrdia Urbana. En Josep va defensar els interessos d’un manter que havia estat atès al CAP del Raval custodiat per la Guàrdia Urbana sense estar detingut. Una activitat recorrent que ha denunciat repetides vegades el Síndic de Greuges titllant-la de “sistemàtica”. Garganté va ser enxampat pressionant el metge perquè repetís la consulta al manter sense la Guàrdia Urbana davant. Acció que va ser capturada amb vídeo per un agent de la Guàrdia Urbana que estava fora de servei a la mateixa hora, al mateix lloc i amb el mòbil llest per gravar a escassos metres de l’acció, darrere d’un biombo. Coincidències de la vida. O potser no. Potser estava essent seguit i per això hi ha la conversa sencera en vídeo i no la meitat. «És una possibilitat que no es pot descartar. En una vaga la Direcció de TMB va contractar detectius privats que vestits de treballadors de l’empresa ens van gravar en un piquet. Van utilitzar les imatges per sancionar-nos a uns quants. Per tant, som conscients de com l’estat i la patronal utilitza aquestes estratègies.»

Tot i el rebombori i la sentència en Josep diu que ho repetiria, que «tornaria a actuar igual si un o una pacient em digués que l’han atès amb la policia al costat. Bàsicament, perquè trenca la confidencialitat entre metge i pacient.»

En Josep és conscient que té un càrrec i se n’aprofita. Però no com tants altres, amb mòbil, dietes, entrades i credencials  que es donen el primer dia a l’Ajuntament. Ell se n’aprofita per fer entrar a dins l’Ajuntament al col·lectiu de socorristes públics externalitzats, perquè puguin acampar fins a poder reunir-se amb l’Alcaldessa. Se n’aprofita per forçar a un metge a que torni a fer la consulta a un pacient, se n’aprofita, també, per plantar cara a un mosso que l’ha colpejat amb la porra sense necessitat aparent i demanar-li el preuat número d’identificació. Actituds que la premsa ja ha titllat d’abús de poder i titulat com “incompatibles amb la democràcia”.

Dies abans que esclatés el merder del Banc Expropiat li preguntava pel Cas Pandora o pels Blokes Fantasma: «Sona bastant a fum, fum, i més fum quan surten noms del Govern espanyol lligats als Papers de Panamà. Distreure l’atenció de la gent amb l’amenaça de la fera ferotge que sempre han sigut els okupes.»

I així ha tornat a ser ara quan hi ha hagut les revoltes pel Banc Expropiat. S’ha posat a sí mateix a la primera línia de foc. “Josep Garganté, sorprendido en la manifestación de apoyo a los okupas

Tan va el càntir a la font que s’acaba trencant.

Usa aquesta ambivalència, la del càrrec oficial, la de treballador d’autobusos i la d’activista. I a consciència. «La Colau va dir que amb tot el conflicte de TMB que havia utilitzat els meus dos càrrecs. I jo li deia “no sé quins són els dos càrrecs, perquè un és el càrrec de regidor i l’altre és una feina. Si m’estàs plantejant que ser un activista com ho era abans d’entrar de regidor, ara és un problema, partim de lògiques diferents. Nosaltres (la CUP) sempre hem dit que un peu a la institució i un altre al carrer. I això vol dir portar l’activisme a la institució. Per tant jo crec que és indissociable que tu ets les 24h de dia regidor i en el meu cas també conductor, i per tant responc a això.»

El miro com condueix amb la seva camisa de ratlles vermelles i blanques.

–Ara mateix mentre estàs conduint segueixes essent regidor?

«Bueno! A vegades puja la gent i em diu “hòstia, a veure si feu algo amb el preu, que és molt car!”. I després els haig d’explicar el què és govern, el què és oposició… Però, sí, sí. És bastant inevitable.»

El-PeriodicoA l’ajuntament amb la muda de l’altra feina. (Fotografia d’El Periodico)

Treballa el 75% de la jornada a l’Ajuntament i el 25% al bus i s’afanya a deixar clar els seus ingressos «1.200€/mes del primer i 300€/mes aproximadament del segon. La resta de diners que cobro de l’Ajuntament, uns 2.300€/mes més aproximadament, van a la caixa de la CUP Capgirem Barcelona i d’allà a Casals i Ateneus, lluites socials, laborals, veïnals, etc. Vaig no voler deixar la meva feina al bus per mantenir el contacte amb els meus companys i companyes. A ells els hi sorprèn agradablement que no hagi agafat una excedència i que continuï fent de conductor de transport públic.».

Parla amb orgull de classe quan es refereix a la seva tasca amb els busos.

«Quan vas amb l’autobús parles amb la gent i pots valorar com estan les coses i com es veuen des de fora de la Institució.» No es volia transformar en el típic sindicalista que dedica tota la jornada laboral a feines de sindicat i que després d’anys de no estar al volant perd la connexió amb el que defensa. «No, jo entro allà i segueixo sent conductor, continuo anant al meu lloc de treball».

Viure en conflicte permanent

És polèmic i se’l veu a gust assenyalant i essent assenyalat. Capaç d’anar a un ple amb una samarreta amb el rostre de l’Alcaldessa amb orelles de Mickey Mouse i la llegenda A.C.A.B. Ada Colau Alcaldessa de Barcelona en clara al·lusió a l’altre A.C.A.B., All Cops Are Bastards. La premsa generalista, la que titlla a la CUP com a filoetarras, extrema esquerra, o “partit sorgit de l’admiració als segrestadors i assassins d’ETA” , diu d’en Josep que n’és el més radical de tots, el més polèmic, antisistema, o el més antisistema dels antisistema. El lado más salvaje de la CUP.

I no el molesta el més mínim. Sembla que fins i tot l’afalaga que els mitjans que ell sent com enemics el cataloguin d’enemic. Com si s’autoreivindiqués amb l’odi dels contraris. Manté una rivalitat oberta a través de twitter amb mossos, Guàrdia Urbana i forces representants d’altres partits polítics.

A un diari conservador de tirada catalana li varen fer un perfil on asseguraven que a l’Ajuntament companys d’altres partits es sentien amenaçats i intimidats en passar al costat d’en Josep. Fins i tot, que passaven pel seu costat amb el cap cot.

En Josep s’explica afirmant que tots els representants que hi ha a l’Ajuntament «són col·legues de Consistori. A més, es fan dir col·legues de Consistori i quan van a actes de protocol es fan fotos conjuntament, i es fan els seus riures conjuntament. Amb nosaltres no ha sigut així. Per què? Perquè nosaltres no els veiem com a col·legues, sinó que els veiem com a representants d’uns interessos de classe que són antagònics als nostres. I per tant, nosaltres tenim una relació molt freda amb ells. Tan freda que en el meu cas no els dono la mà. Jo, hi ha gent del PP que no els dic ni “bon dia”. És que no m’interessa. Diuen que l’educació és també saber quan s’ha de ser maleducat, no? Jo crec que amb segons quines persones, amb segons quins grups, no perdré ni un segon en ser ben educat.»

A vegades, quan fa declaracions tan altisonants em dóna per mirar les cares del passatger que segueix mirant els seus respectius mòbils.

Això és pagar justos per pecadors? «Jo no entro a valorar si són bones o males persones. Jo entro a valorar que són representants d’uns partits polítics que defensen unes idees polítiques que han executat certes idees polítiques i que, per tant, ells són els seus representants i, per tant, com són els representants de tot això, no perdré ni un minut amb cap tipus de colegueo

girantControlant a través del retrovisor els que pugen i els que baixen. (Fotografia d’en Lluís Huedo)

L’autobús s’atura i el passatge puja i baixa de l’autobús sense cap mena de problema. Fins i tot es saluda amb algú. Bé, un ensurt: En Josep s’atura uns metres més enllà d’una parada i obre les portes, dues dones s’afanyen a pujar. «No has parat» li diu una de les dues dones a aquest home calb amb barba llarga, ple de tatuatges, paraula ODIO al puny inclosa i que està escoltant hardcore frenètic a un volum moderat.«Walter Schreifels, Rival Schools, Texas is the reason, The Strike, Hot Water Music, Fuel, Fugazi, Farside, Dag Nasty, etc. Tampoc és qüestió d’animar tant a la gent posant a Los Crudos, Minor Threat, Born Against o Citizens Arrest». En Josep es disculpa dient que no ha vist que aixequessin la mà i que no ha endevinat que esperaven el bus. Amb el que la dona afirma que no ha aixecat el braç. A pesar de no haver endevinat que volien pujar al bus sí que s’ha pispat pel retrovisor que s’havia d’aturar i obrir les portes. Al puny dret, el que dóna al passatge hi té la paraula AMOR. Tots dos es disculpen mútuament.

És l’únic incident vist en gairebé dues hores d’acompanyar en Josep i fer pràcticament dos cops tot el recorregut circular d’aquest 114 que passa pel seu barri, La Salut (Gràcia).

L’espia a peu de carrer

Controla el pols de la ciutat des de la cabina, baixa i sense treure’s la camisa de barres roges i blanques entra a l’Ajuntament i quan en surt es planta davant d’una manifestació i tots els mitjans i polítics titllen aquest regidor, condemnat per trencar una càmera de TV3 el 2010, de radical, problemàtic, el més antisistema. El sindicalista marcat a cent conflictes  no li preocupa el seu futur professional un cop s’acabi la legislatura i, d’aquí a tres anys, com manen les bases de la CUP, deixi de ser un polític assalariat per tornar a agafar el bus el 100% de la jornada. No nega però, que pot resultar car haver passat per la CUP: «a un company regidor de la CUP d’Alcover el van acomiadar de la seva feina en sortir escollit. En el meu cas, podríem dir que la Direcció de TMB ja em coneix prou bé. Sempre explico que en 14 anys no m’han obert mai cap queixa del passatge, en canvi m’han obert una trentena de fulls d’aclariment i expedients sancionadors per motius laborals. Bàsicament com a mesura disciplinària per la meva acció sindical a l’empresa. Fins al punt que la Direcció ens va demanar a un company i a mi mateix dos anys de presó per realitzar una roda de premsa on denunciàvem un cas d’abús d’autoritat d’un directiu. Finalment vam guanyar el judici i vam ser absolts. Així que fa molts anys que vaig deixar de patir pel meu futur laboral. El que sigui serà, ja hi farem front amb tot el que tinguem. La vida és incerta, només la mort és segura. No paga la pena angoixar-se per aquestes coses. »

MirallGarganté transportant veïns i veïnes al llarg de la ciutat. (Fotografia d’en Lluís Huedo)

El 1997 l’AbsoluteZine publicava l’entrevista que ha sigut precursora d’aquesta. En Carlos Alonso llavors va voler acabar la seva amb un comentari extret del fulletó que acompanyava el disc de Carry Out, banda d’en Josep abans de Manifesto “Al escribir una letra, un texto o una frase dejamos algo de nuestro ser en ella y esto hace que sea imposible que sea compartido al límite de las posibilidades por otra persona. Este mismo comentario lo es de una forma u otra.” (*)

En aquesta, en canvi, voldria revisitar Manifesto i el llegat que el hardcore ha deixat en la memòria. En Josep reconeix la importància i afirma que va aprendre «molt de l’autogestió de l’escena, de la confiança en un mateix per tirar endavant projectes, de la solidaritat dels companys i companyes, de no donar-li gens d’importància al que digui la “societat” que generen els mitjans de comunicació de masses i, sobretot, a ser crític amb el teu voltant, escena hardcore inclosa.»

Alguna cosa ens ha quedat. No som els mateixos, però alguna cosa ens ha quedat de tot allò.

El seu jo de fa vint anys ja les prometia quan li deia a en Carlos que «no podemos cambiar el sistema con un grupo de música. Si pretendes algo así te alías a un partido político y actúas». Al final ho ha fet.

No sé què li diria de tot això, el seu jo de Manifesto al seu jo de la CUP.

«Suposo que faríem lletres que expliquessin els límits de les institucions, criticaríem el fals discurs independentista de CDC, la manca de canvi dels governs del “canvi”, continuaríem rebutjant la precarització de les condicions laborals, el creixement del feixisme entorn de la resposta cínica de la UE als refugiats i refugiades, etc.»

«Sobre mi diríem que, si la institució hem fagotitzés, valdria més que no m’apropes a un concert de hardcore a un centre social okupat, ha, ha, ha».

(*) extractes de l’entrevista que en Carlos Alonso va fer a en Josep Garganté el 1997 per l’AbsoluteZine

Fotografía de portada: Garganté, regidor, activista i conductor. Maig de 2016. (Lluís Huedo)

 


Lluís Huedo (Girona 1982)

Lluis_huedo

Ser humano en construcción y padre de familia. Se le atribuyen diferentes profesiones a pesar que no se reconoce en ninguna de ellas. Se declara superviviente del día a día, pero en realidad no le queda otra opción. A veces hace cosas. Cuando cita las influencias de su vida le gusta agradarse y nombra a Dan Graham, Asier Mendizabal, Cassavetes y a la Atzavara Club, aun no conociendo la mitad de lo que han hecho.

Dibujo de Rosina Alemany.